L'arbocer, arborcer, arbocera, arboç o cirerer d'arboç (Arbutus unedo) és una planta amb flor de la família de les ericàcies. La seva distribució és mediterrània però arriba al sud d'Irlanda on s'havia dubtat de la seva espontaneïtat pensant que podria haver-se importat per monjos que haguessin visitat Santiago de Compostela, tanmateix les anàlisi de pol·len del sòl demostren que ja hi era fa 3000 anys
Particularitats
L'arbocer és un veritable arbre, encara que pel seu port sembla més aviat un arbust.
Flors de l'arbocer
Té fulles lanceolades, grans, endurides i brillants, amb el marge lleugerament dentat.
Les flors són blanques o verdoses, en forma de campaneta dirigides cap avall amb l'extrem cargolat cap enfora, es presenten reunides en grups.
Al fruit se l'anomena arboç o cirereta d'arboç. És una baia esfèrica, carnosa i groguenca per dins i granulada i aspra per fora, amb un color vermellós molt intens quan madura.
Gastronomia
La cirereta d'arboç és comestible i dolça però no agrada a tothom. Es diu que si se'n menja massa pot emborratxar, ja que a dins conté una certa proporció de CH2OH-CH3 (etanol). Malgrat l'abundància d'aquestes baies a les muntanyes, no és fàcil trobar les cireres d'arboç al mercat.[2]
Amb les cireretes d'arboç es preparava tradicionalment una beguda similar a la sidra i també vinagre casolà. A algunes zones del Mediterrani es fa una salsa per a acompanyar carn i caça.
També se'n pot fer melmelada o confitura. Fàcil de preparar, aquesta melmelada és molt popular a Itàlia i a Còrsega.
Mitologia
Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió (mort per Hèrcules en el seu desé treball) brotà el primer arborcer. Ve a assenyalar aquest origen la facilitat que té l'arbre de rebrotar passat un incendi o una tala. Aquesta vitalitat sumat a les fulles verdes el fan símbol de la immortalitat. D'aquí que els romans l'usessin en els funerals, com ens relata Virgili a l'Eneida. Segons els mateixos romans, aquest arbre estava consagrat a la ninfa Cardea. Explica la llegenda que aquesta ninfa vivia al Lucus Helerni, un bosc sagrat a les ribes del Tíber. Allí s'insinuava als incauts amb la finalitat d'atraure'ls al cor del bosc, on desapareixia sense que ningú aconseguís de trobar-la. Allò va acabar quan Janus es va enamorar d'ella i la ninfa no es va poder amagar del déu de les dues cares que, a canvi de l'amor robat, li va concedir el poder d'espantar a les bruixes, així com de curar als nens, els malalts i als embruixats. Segons ens comenta Ovidi, quan se la invocava, usava la seva vareta d'arboç amb la que tocava tres cops les portes i els portals de les cases esvaïnt així tot mal. Al Magreb se'l considera un arbre beneït que espanta maleficis i protegeix de tota desgràcia. Els berbers l'acostumen a plantar a la porta de les cases, i les branques plenes de fruïts són usades per a espantar mals i dimonis. Als paísos islàmics en pengen robes amb la intenció de traspassar-li les malalties del seu propietari. Aquests exemplars acaben recargolats i secs però sobreviuen a les càrregues expiatòries.
Nom comú català : Alborçó. Arboç. Arbocer. Arbocera. Cirerer d´arboç. Llipoter.
Nom comú castellà : Madroñera. Madroño.
Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.
Distribució per illes : Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.
Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània
Època de floració : Setembre. Octubre. Novembre. Desembre.
Formes vitals : Macrofaneròfit.
Hàbitat : Garrigues Balears i zones forestals, especialment als alzinars.
Usos i propietats : Comestible o usos alimentaris.
Categoria IUCN : Poc preocupant
Característiques : L'arbocera és un arbust que es pot arribar a fer un arbre, es reconeix per la seva escorça vermellosa i les fulles serrades als marges. També són molt característics els seus fruits esfèrics, vermells quan estan madurs i comestibles; els fruits tarden un any en madurar i coexisteixen amb les flors de l'any següent. La floració i fructificació es dona a la tardor.
Observacions : El nom d´unedo, procedeix del verb llatí edo: menjar i del numeral unus: un només; significa "menjar només un", per la fama que tenen els fruits d´emborratxar.
Origen : Regió mediterrània i Sud-oest d´Irlanda
Situació al Campus UIB : Puntual a l'entrada principal de l'edifici Guillem Colom Casasnovas, al voltant de l'hivernacle, Son Lledó (front menjador central), etc.
1 comentarios:
Quina flor mes rara!! no la coneixía pas.
Un peto Esteve
Publicar un comentario en la entrada