DE TOT UN POC D´EN ESTEVE GALLARDO: Verbena Officinalis "Herba Barbera"

jueves 8 de diciembre de 2011

Verbena Officinalis "Herba Barbera"

La berbena (Verbena officinalis) és una planta herbàcia perenne i vivaç de la família de les verbenàcies; prima, més o menys ramificada, que pot arribar al metre d'alçada. Té les tiges quadrangulars i les flors són petites i de color rosaci o lilaci, dipositades en espigues terminals. Les fulles són alternes i de contorn irregular (dentades). El seu fruit és una càpsula comprimida lateralment i rugosa que conté quatre llavors. La seva floració es produeix entre el mesos de juny i octubre.

Nomenclatura

Nom científic complet: Verbena officinalis L.

Família: Verbenaceae

Noms populars (català): Berbena, Herba berbera, Herba santa, Berbera, Barbera.

Etimologia: prové del llatí verb¯enam ‘verbena' planta de usos màgics i medicinals. Officinalis, també prové del llatí i és un qualificatiu que significa "de la farmàcia o botica", "de ús medicinal".

Ecologia

Distribució mundial: per quasi tota Europa (excepte Islàndia), Àsia i Àfrica septentrional. Molt comú a Espanya. Introduïda a Noruega, Suècia i Finlàndia.

Distribució al principat: estatge montà i contrades mediterrànies. Distribució pluriregional: Alacant, Barcelona, Lleida, Tarragona, València, Illes Balears, Girona i la província de Castelló.

Hàbitat: espècie comú en el la vorera dels camins, dics, terrenys erms, llocs humits, cunetes, llocs sorrencs, camps abandonats i regió litoral.

Descripció

Com que és una planta perenne, per la seva forma vital de Raunkjaer és un camèfit. Pot arribar a fer de 30 a 100 cm.

Òrgans vegetatius: tija subtil, recte, quadrangular, ramificada a la part alta, aspre a les arestes i sense pèl a la resta. Les fulles són aspres i es presenten oposades, les inferiors són oblongues peciolades, mentre que les superiors són més petites, estretes i una mica festonejades.

Òrgans reproductors:presenta una inflorescència espiciforme, en forma d'espiga. El periant té els sèpals units formant un calze amb cinc dents o lòbuls. Algunes vegades és irregular. Té una corol·la simpétala amb cinc lòbuls imbricats, sovint amb un tub prim i un limb eixamplat, menys sovint campanulat o bilabiat. El periant és de color malva-blauenc.L'androceu té els estams rarament isòmers amb els lòbuls de la corol·la, més sovint quatre i una mica didínams, algun cop dos, a vegades tots o alguns dels que falten estaminodials; filaments inserits al tub de la corol·la i alternats amb els lòbuls de la mateixa. Disc nectarífer al voltant del ovari poc desenvolupat o algunes vagades absent, tub de la corol·la nectarífer per dins en Avicenia. El gineceu normalment és de dos carpels units, inicialment amb l'ovari bilocular però de sobte es divideix en quatre càmeres uniloculades per intrusió de particions del nervi medi carpel·lar. El fruit és drupaci, té de dos a quatre pirenis, molt sovint separant-se en quatre núcules monosaminades, a vegades la càpsula té de dos a quatre valvades.

Farmacologia

Part utilitzada:s'utilitza la planta sencera dessecada, sobretot la flor i en menor importància l'arrel. El principi actiu de la berbena és un heteròsid anomenat berbenalòsid que té caràcter estimulant del sistema nerviós parasimpàtic i per hidròlisis produeix berbenalol, berbenalina, berbenanina i hastasòdid.

Composició química:la Berbena està composta per mucílags, glucòsids, olis essencials (llimonè, citrals, terpens, alcohols terpènics i geramiol), saponina, àcid silícic, àcid cafèic, tanins i principis amargs. També té derivats del fenilpropà com el berbascòsid, eucovòdis i martinòsids.

Usos medicinals:

*Sedant: estimula el sistema parasimpaticomimètic degut a l'heteròsid irioide berbenalol reduint la força i freqüència del bateg cardíac i estimulant el peristalisme intestinal. També té un cert efecte com analgèsic local. Per la seva activitat sedant s'utilitza per combatre l'insomni provocat per estats de nerviosisme que no permeten conciliar la son. Acaba amb les migranyes per la seva activitat antineuràlgica i sedant.

Astringent: els tanins frenen les diarrees i són hemostàtics locals afavorint la coagulació de les ferides.

Antiinflamatoria: els mucílags disminueixen les inflamacions a més d'unir una capacitat demulcent que relaxa, suavitza i protegeix la pell i les mucoses.

Antiespasmòdica: el berbenalol és un glucòsid amb efectes parasimpaticomimètics, antitèrmic, uterotònic i vasodilatador renal.

Malalties infeccioses: la berbena s'ha recomanat per la convalescència de malalties agudes.

Ginecologia: les infusions de berbena es recomanen per augmentar el volum de llet. Per evitar menstruacions doloroses i reumatisme.

Sistema digestiu: en grans quantitats, pot provocar el vòmit.

Hipnòtic: la berbena produeix una lleugera depressió del sistema nerviós central.

Antitusiu: els iridoides exerceixen un efecte calmant sobre la mucosa respiratòria inhibint el reflex de la tos.

Digestiu : s'ha comprovat que la berbena augmenta la producció de sucs gàstrics en els animals.

S'ha utilitzat pel tractament del nerviosisme, insomni, ansietat, esgotament físic, esgotament psíquic, tos improductiva, asma, bronquitis, refredat comú, dispèpsies, discinèsia biliar, oligúria, retenció urinària, edema, artritis, artràlgies, gota. També s'ha utilitzat per via tòpica pel tractament de estomatitis, laringitis, dermatitis, prurit, cremades.

Accions farmacològiques / propietats: la berbena té propietats galactogogas que s'han atribuït a la aucubina. S'han utilitzat extractes del fruit de la berbena per tractar las dismenorrea i estimular la lactància. La berbena té propietats parasimpàtiques dèbils, que provoquen una lleugera contracció uterina. S'ha descrit que la berbenalina té activitat estimulant uterina. S'ha descrit activitat simpàtica: la berbenalina a dosis baixes actua com agonista en les terminacions nervioses simpàtiques, mentre que les dosis elevades provoquen l'antagonisme. El berbascòsid actua com antihipertensiu i analgèsic. En ratolins s'ha descrit una dèbil acció laxant dels glusòdis iridoides.

S'ha comprovat que els heteròsids iridoideus (especialment el vebenalol) produeixen un efecte antiinflamatori, analgèsic local i lleugerament parasimpaticomètic, amb una acció sedant, espasmolítica, estimulant del peristaltisme intestinal i la diüresi, reductora de la freqüència i força del bateg cardíac. Degut a la presència de tanins té una certa acció astrigent. Els mucílags li confereixen una activitat demulcent i antiinflamatòria.

Toxicitat:Els extractes de berbena poden presentar una certa acció hipotiroïdal (disminueixen l'activitat de la glàndula tiroide) pel que poden bloquejar l'acció de determinades hormones. Està prohibit el seu ús en dones embarassades perquè el berbenalòsid (heteròsid irioideu que s'hidrolitza en berbenalol) pot causar un efecte uterotònic i dificultar les contraccions característiques del part.

Dosis elevades de berbenalina provoquen la paràlisi del Sistema Nerviós Central, la qual cosa causa l'aparició d'estupor i convulsions.

Observacions

Usos tradicionals:tradicionalment s'utilitzava pel guarniment, a l'antiga Roma trenaven els talls de berbenes fresques per col·locar-les com corones als caps dels missatgers i ambaixadors per donar-los una distinció especial.

Durant l'edat mitjana es va utilitzar en pòcimes i brevatges pels endevins i bruixes que facilitaven a aquells que creien en la seva capacitat afrodisíaca.

Dioscòrides la considerava una herba sagrada, ja que era una de les espècies més emprades en les cerimònies religioses.

Ús en l'alimentació:el Consell d'Europa classifica la berbena com font natural de condiments naturals (categoria N2). Aquesta categoria indica que la berbena pot afegir-se als aliments en petites quantitats.

Cultiu:Floreix entre juny i octubre. Aquesta planta es recol·lecta durant la seva època de floració ja que la part útil és la flor.

Legislació:Categoria legal: GSL

Nom comú català : Barbera. Berbena. Herba barbera. Verbena.

Nom comú castellà : Hierba sagrada. Verbena.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

Distribució per illes : Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Pluriregional

Època de floració : Maig. Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre.

Formes vitals : Hemicriptòfit.

Hàbitat : Camps i vores de camins.

Usos i propietats : Medicinal. Usos simbòlics.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Herba perenne, un poc pubescent, de creixement ascendent. La tija és quadrangular d’entrenusos llargs i nusos amb fulles oposades, les fulles caulinars normalment són dentades. Les espigues són laxes (fins 30 cm) reunides en inflorescències terminals de flors petites i liliàcies.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.